Després de la primera escolta vaig vomitar. Estava cabrejat, carregat de tensió i el meu reproductor anava alternant els millors treballs de Dimmu Borgir i Cradle Of Filth quan vaig començar a notar que el meu cervell s'havia independitzat del meu cos. Llavors vaig decidir que necessitava riure'm d'alguna cosa i la meva mirada es va travessar amb el nou treball de Labyrinth. Un somriure malèfic es va esbossar en els meus llavis i als pocs segons de reproducció un conjunt successiu d'arcades va dinamitar el moment i tot va quedar en repòs. Dies després, ja més relaxat i amb el cervell novament ocupant el seu hàbitat natural, vaig tancar els ulls, em vaig introduir en una bombolla d'aïllament mental i vaig pressionar de nou el botó, sense ser conscient que aquest botó no era polsat des d'aquella fatídica nit. Aquesta vegada, les sensacions van ser radicalment diferents. Un conjunt de melodies van recórrer el meu esperit i lluny del malbaratament de feia uns dies, el resultat em va agradar.

La música dels italians Labyrinth ja de per si dóna peu a afrontar-la amb tensió, i si un està més sensible de l'habitual pot arribar a posar-se violent. Labyrinth a més sempre han estat copant la irregularitat en els seus discos i per aquest motiu mai han acabat de despuntar. "6 Days To Nowhere" no és el disc de l'any, ni tampoc l'alabaríem com el millor treball de la seva carrera, però sí que se situa en una posició privilegiada quant a qualitat compositiva i melodies aconseguides, allunyant-se el seu so gairebé definitivament, d'aquest Power Metall edulcorat i tan explotat per acostar-se més a un Metall Melòdic amb tímids brots de Progressiu.

"6 Days To Nowhere" és un disc que cal escoltar-se detingudament i en un estat emotiu adequat, tot i que és cert que res he de dir als seguidors habituals de la banda italiana ja que assegurança que se sentiran orgullosos d'aquest nou treball.

Sergi