Sembla que el pallasso trist que presideix les portades en blanc i negre dels treballs de Lacrimosa és a punt de canviar d'expressió i, potser, es ruboritzarà en color quan li diguin quants milers de copies porta venut Elodia, havent triomfat plenament a Alemanya, tot i que també, amb bones (boníssimes) ventes al reste d'Europa.

Dues veus, Tilo Wolf i Anne Numi, i prop de dos-cents músics entre els de Lacrimosa i els de la Simfónica de Londres, executen aquesta òpera magna del grup. I mai millor dit, doncs aquest Eleodia està composat i executat com si d'una òpera es tractés (això si no ho és), al lloc dels tenors i les sopranos hi trobem a en Tilo i a l'Anne, però és millor així, les seves veus, una trencada i greu i melódica i aguda l'altra, donen una força inimaginable a cada una de les cançons que, a excpció del track número quatre "the turning point" són totes en alemany, cosa que els dóna encara més força, si això és possible. Podríem considerar que aquesta és la única errada del cd, perquè trenca una mica, però el cert és que Anne és finlandesa, i això de cantar en alemany no li acaba de convèncer, i quan li toca cantar una cançó a ella, prefereix fer-ho en anglès; i potser això trenca un xic l'estructura en tres actes amb temes composats com si d'un sol tema es tractés, amb els seus crescendos i les seves parts més tranquiles i obscures. A destacar entre tanta cosa genial, Alleine Zu Zweit i Halt Mich, segon i tercer temes del disc, impressionants que no m'atreveixo a explicar i molt menys a criticar, partint d'una sòlida i complexa composició i acabats amb una magistral execució.

Si la música de Lacrimosa ja era dificilment classificable abans de l'Elodia, ara ja ho tenim pelut per a assolir-ho. És a mig camí entre una òpera i quelcom gòtic i obscur, tot i que més ràpid (segons en quins temes). Hem de treure'ns del cap la idea que te Yngwie Malmsteen del que és fer música clàssica combinada amb metal, quelcom bastant aburrit si ens quedem amb el seu darrer treball Concerto for Guitar and Orchestra...... això és quelcom sublim, qui ho escolta a soles estant, diu que en menys d'un minut pot passar d'una tranquilitat d'esperit total a unes inmenses granes de tenir a algú al davant per a poder-lo matar amb les mans. És quelcom indefinible, que potser podríem resumir amb alguna frase del cd que ve a dir "em vaig sentir malament després d'haver-te matat".