Se'ns promociona el cd com “el millor cd de Lacrimosa des de l’ “Elodia” o potser igual de bo”. Bé, prenguem-nos un moment de reflexió per veure el que això significa:
1- Portem 10 anys sencers sense res decent per part de Tilo Wolf?
2- El millor cd des de l’ “Elodia” significa que si els que hi va haver al mig eren dolents, aquest, ni que sigui un xic menys dolent, ja és millor.
3- Ningú en la discogràfica ha sentit allò de l'autosuperació de l'artista?Ja ningú de la discogràfica o la promotora creu que en Tilo pugui crear res millor?
I efectivament, a uns sempre els quedarà París i a altres ens quedarà l’ “Elodia”. Quant a composició està molt bé, alguns temes fins i tot a l'alçada d'aquell grandíssim disc, però en Tilo Wolf porta molt temps sense saber emocionar-nos amb la seva veu, només és capaç de crear melodies i transmetre sensacions i sentiments quan murmura. Quan puja de tons (i no estem parlant de falsets ni de tons excessivament alts), perd tota melodia i emotivitat i, bàsicament, crida.
Podran criticar a en Klaus Meine per les seves constants operacions en les cordes vocals, però és una solució per recuperar allò perdut amb l'edat, l'alcohol, o ves tu a saber què. Tenim interessantíssimes composicions com “Feuer”, combinant orquestració i instruments elèctrics com feia una dècada que no sentíem, i a sobre amb uns cors infantils perfectament quallats, però li falta una veu que ens agafi el cor i ens l’acceleri al màxim per a segons després oprimir-nos-el i destrossar-lo contra el terra. I sí, això succeïa a l’ “Elodia”, i tanta comparació no és només per la promoció, ja que trobem clares referències en aquest cd com algun “Halt Mich” que es deixa sentir per aquí, perfectament ubicat perquè ens faci pensar en el tema del mateix títol, curiosament, de l’ “Elodía”.
Quan superem la dècada pensant més en allò fet en el passat que en el present, no és massa bon senyal.

Lluís