Tres anyets han passat ja des d'aquell "Black Brick Road" amb una clara influència d'Amorphis, però amb dues diferències: molt més setenteros i moltes més drogues.

Arribem al nou cd i han decidit que els excessos són dolents, encara que mantenen ritmes stoner i setenteros, han perdut foscor i la producció no té el toquet aquest gairebé analògic, és una música menys pesada i més melòdica. També el component psicòtropic sembla haver-se reduït dràsticament, o almenys durant l'enregistrament del cd, amb cançons de principi a fi, sense paranoies psicodèliques com intro, segona intro, solo improvisat i outro, dividit tot això en diferents tracks per més curiositat.

Doncs bé, la cosa més normal és pensar que si han perdut les dues distincions als Amorphis, passaran a ser idèntics a ells. Doncs no, és com l'alcohòlic que perdrà la seva ocupació, el seu treball, a la seva dona... però això no significa que ho ha perdut tot, ja que ha guanyat amics als bars i capacitat per esquivar fanals amb els ulls tancats.

Lake of Tears han guanyat en melodia, en serietat, en composició, tenim un disc més complet i destacable, l'únic "dolent" és que a part de Amorphis en la forma de ficar les guitarres, de cantar... et ve un segon referent al cap.... he escoltat el disc en dejú, abans, durant i després del procés habitual de alcoholització, fins i tot amb ressaca. He intentat oblidar-me de referents, però sobretot a la primera meitat de disc, et vénen a la ment Smashing Pumpkins de la primera època, aquells que ens feien moure fins que venia un altre pelut i et deia "Què fas ballant aquesta merda grunge?".

Doncs abans que em torni a trobar amb ell, us diré que aquest cd també m'ha agradat, i la barreja resultant és un agradable cd.

Lluís