Es van plantar en primera línia musical amb el seu "Black BrickRoad" demostrant ser grans músics, encara que potser també grans consumidors de drogues típiques dels 70 que els donaven aquest tint tan especial i psicodèlic d'aquella època al seudark/doom/gothic progressiu.
Van passar del sintètic al natural, amb el "MoonsandMushrooms", sense tants temes de psicodelia poc entendible, i un disc per tenir molt en compte en la història de la música actual. I ara sembla que han tornat a evolucionar, canviant part d'aquest hipisme típic de finals dels 60 per una bona dosi de punk més típic dels 70. Com si volguessin apropar el seu estil al d'uns Type O Negative.
Haig de reconèixer que el canvi m'ha deixat bastant perplex i esmaperdut, i que després de vàries escoltes, segueixo sense entendre-ho ni trobar-li la gràcia. Si que fa que la música de Lake of Tears adquireixi velocitat. però no parlem de power metall, parlem d'un estil que ja anava ben encaminat.
Per sort no tot el disc és així, i en alguns temes encara es manté com a predominant aquella psicodelia, aquells riffs més calmats i hipnòtics, com poden ser la pròpia "Illwill", "U.N.S.A.N.E." o "Behindthe Green Door".
O això, o han tornat a fer com amb el "Black BrickRoad", on una de cada dues cançons era una cosa rara, i en aquest cas, el rar és el punk, per difícil que sembli d'assimilar tal afirmació. Caldrà veure per on evoluciona el proper disc, i com s'ho acaben de prendre els seus fans, de moment, jo no massa bé, que diguem.

Lluís