Fa temps vaig llegir un conte curt del sr. Stephen King titulat "Mi pequeño Pony", molt allunyat del seu estil habitual. El conte, escrit en caràcter nostàlgic, no seria més que un text narrat en una magnífica prosa que fàcilment arriba a calar en el sentiments, si no fos que el argument del relat m'ha vingut al cap quan he escoltat aquest disc. No és que tingui res a veure el àlbum de debut en solitari del guitarrista de la banda del ex-Maiden Paul Dianno, que, per cert, solament compta amb l'interès de la col·laboració del mític Glenn Hugues en alguna cançó, amb aquella història. Però l'argument d'aquest conte, extrapolat al món de la música, podria definir-se com a similar. L'argument explica com un avi li descriu al seu net la seva concepció o idees sobre el factor temps. Narra com, al seu parer, les diferents edats marquen el nostre sentir del pas del temps. En la infància el temps no és quelcom que ens importi, passa a poc a poc. En l'adolescència, el factor temps ja sembla com si s'escurçès. I en la vellesa, el temps no es conta per segons si no per minuts degut a la rapidesa amb que aquest passa. Associant els termes edats amb discs, podríem fer la mateixa comparació amb la qualitat o el mer fet de si t'agraden o no. Per desgracia o sort, tenim l'obligació d'escoltar-nos els discs en profunditat, i si t'agraden, sembla que sol fa cinc minuts que li has donat al "play" quan ja s'ha acabat el disc. Altres vegades, va passant el temps, de vegades lentament, d'altres més ràpid, quan es tracta d'un disc que combina moments sòlids amb d'altres decebedores. En aquest cas, el temps mai s'acaba, quan tinc que escoltar-me "No Strings Attached" i me n'adono que no és un disc que valgui la pena, per repetitiu, sense idees, per ser instrumental en el 60 % de la seva totalitat i acabes dubtant de la seva capacitat per a poder fer un disc d'aquestes característiques i per que les cançons cantades per desgracia, encara empobreixen més el resultat final.