La nostàlgia, al cap i a la fi, no deixa de ser una collonada sentimentaloide amb pocs o nuls efectes pràctics. Rememorar antics capítols gloriosos de la nostra vida ens porta a la frustració gaire bé sempre. I si no que li preguntin al ancià que recorda amb llàstima quan no necessitava de substancies químiques per mantenir una adequada erecció, o de la diferencia que hi ha entre dormir al costat d’una adolescent i al costat de qui fàcilment podria ser exposada en una vitrina al museu de El Caire.
En el món de la música la nostàlgia, gaire bé sempre, té la utilitat de recordar-nos quant de bons eren aquells moments escoltant quelcom que ens impactava, derivant tal observació en “quant a degenerat el grup. Em quedo amb el passat”. De Lillian Axe no en tenia noticies des de que l’any 93 adquirís el “Psychoschizophrenia”, àlbum d’un hard rock melòdic d’una grandíssima qualitat compositiva. Els anys han passat sense que ni publiquessin masses treballs ni treballessin gaire en el seu retorn. De manera que continuaré emprant l’auto esborrat selectiu i oblidaré que aquest disc, fet sense ni esma ni fe en les seves possibilitats, ha passat per les meves mans.
Una altra gran lliçó de la vida.

Devi