 Nou treball d'aquest grup suec a qui és difícil definir-los l'estil, per a apropar-nos mentalment podríem dir que fan quelcom semblant a un Metal clàssic amb molts tocs de Hard Rock i alguns de Progressiu.
Els dos primers temes serien els que més localitzaríem dins d'aquesta definició i, segurament, el millor del disc, "Unholy rites" i "The Edge of Sanity", també els que més força tenen.
Seguidament trobem el tema que dóna títol al disc, entre balada i mig temps, que és on més els surt la vena progressiva, tot i que al principi de la tornada es diria que són els propis White Lion renascuts d'entre les seves cendres, la resta de la cançó no té rés a veure amb ells, ja dic, bastant progressiu i alguns teclats en certs moments recordant als 70 i en altres sonant totalment actuals.
I aquí trobem potser la falla més visible del disc, la que més es nota, l'elecció de l'ordre dels temes, doncs després d'aquesta balada-mig temps tenim un tema amb un ritme bastant pesat ("Drowling") i una balada ("Remembrance"), que et deixa un xic mort.
Tot seguit, la cosa rara del disc, "The Day the Earth Caught Fire", versió de City Boy que es mou entre l'AOR nord-americà més comercial de finals dels 80 i la música d'uns Queen de mitjans d'aquella dècada.
Després tenim una cançoneta bastant potent i bona ("A Hole of Blck"), però que al meu gust, no arriba al nivell de les dues primeres. Tot i així, es podria prendre com al resum del disc, a parts un xic pesada, a talls ràpida, passa de quelcom més progressiu i amb teclats predominant a quelcom més hardrockero i amb guitarres marcant el ritme, etc...
I per a acabar, aquella genial versió de "A Touch of Evil" que ja apareixia al doble tribut dels Judas i que firmarien de segur si no haguessin tingut la sort que han tingut amb els dos cantants que han passat per allí.
Lluís Batlle
|
