Aquí tenim de tornada a Lita Ford, qui segurament no hagués triomfat com a Carmelita Rossanna, i molt intel•ligentment va prendre un nom més comercial.
No he estat mai un gran fan d'aquesta guapa guitarrista, els seus temes mai no m'han atret especialment, però em va saber mal que perdés la batalla de les rosses davant la nostra estimada Doro, a principis dels 90. Fins a finals dels 80 poques rosses rockeres hi havia en aquest món, i la majoria dels ulls masculins estaven sobre Lita Ford. Però van aparèixer Warlock amb una rossa enfundada en cuir, i les mirades es van girar de cop (es van donar casos de colls trencats, torticolis incurables, ulls penjant havent saltat de les seves òrbites, etc…). Lita Ford va decidir seguir amb el seu rock, i com a màxim, en les fotos de promoció se'ns mostrava en texans ajustats. Però el metall és un món majoritàriament masculí, i Doro va triomfar, mentre Lita Ford queia en l'oblit. Ara, 15 anys després del seu últim disc d'estudi (una xifra que es porta força per reaparèixer), tenim nou disc de Lita Ford, que sembla voler recuperar el temps perdut, ja que es salta els 4 o 5 discos que van portar als seus col•legues d'escenari, Ozzy i Alice Cooper a evolucionar als 90 cap a una música més pesada i amb un rerefons gairebé industrial, i ens ofereix directament això.
Podeu oblidar el rock i aquella imatge de la guitarra acústica, això és més fosc i pesat, encara que com va passar a Alice Cooper i a Ozzy, costa pair-ho a una primera escolta, i si ells van trigar 4-5 discos a dominar el canvi i fer bons discos, Lita Ford no és millor que aquests dos genis (tarats, però genis), i a part del track que obre aquest disc, la resta de cançons se'ns fan força monòtones i faltades d'intensitat.
Ens alegrem de la tornada d'aquesta rossa, ens alegrem que no intenti vendre pel què feia al passat, però li falta acabar de polir els detalls finals.

Lluís