A veure com explico jo això… tenim a una espècie de Nanowar però un tant més currat en el seu “esperit”. Aquí tenim a un samurai, un pirata, un víking, un dimoni i un romà formant una banda amb un ferotge guerrer com a cadascun dels seus membres, ni que les seves disfresses siguin del tot a cent i això sembli més una versió metàl•lica dels Village People.
De fet aquesta és la idea, riure una estona, des del moment en què llegim que diuen haver aconseguit el so que durant tants anys han perseguit Spinal Tap i que tantes vides s'ha endut en l'intent, ja saps que seriós no és, com tampoc no ho és la frase de presentació “El nostre metall és tan pur que només un diamant el pot ratllar, encara que a vegades el que surt ratllat és el mateix diamant”.
S'han inventat inversemblants històries sobre cadascun dels seus personatges i la seva ascendència, han comentat que Manowar els van demanar que deixessin de tocar perquè no es veien competint amb tals mestres del so… tot això per a un disc que… parlant ja de música, dista força del que consideraríem bon disc.
En aquest apartat més musical han perdut el pols amb Nanowar, atès que els temes també van força en imitació, com no de Manowar, i també dels clàssics dels anys vuitanta del hard rock. Però són temes normalets amb algun agut histriònic totalment en burla i lletres divertides, però massa seriosos en conjunt per al que proposen.
És un cd per posar en algun moment concret i somriure, o per escollir el tema que més us diverteixi i barrejar-ho en algun recopilatori de mp3, tampoc no és que la seva intenció vagi molt més allà.

Lluís