A veure, a la seva edat i amb els discos que porten ja aquests gallegs, ja no crec que ningú esperi que comenci aquesta crítica amb quelcom així com"gran evolució de Los Suaves cap al metall progressiu, amb tints gòtics, veus femenines operístiques i ambients dark i blackies", oi que no?

Doncs al que anàvem, nou cd, més rock'n'roll que mai, més mala llet que mai (tant a la música com a les lletres) i aquests tocs que dona Cereijo amb les seves sis cordes (tot i que en Yosi de segur que en compta més), que tot i que no toqui de la mateixa forma en solitari que amb Los Suaves (lògic tot i que molts guitarristes no ho entenen així), sí que pot demostrar cada cop més amb el grup, tant als solos que li ofereixen les cançons cada cop més llargues (excepte la canyera "Tormenta" i la cosa rara "Ojos" la resta es mou entre 6 i 9 minuts) com als petits detalls que denoten la seva gran evolució d'aquests darrers anys.

Bàsicament és el que tenim, uns Suaves que sembla que cada cop vulguin cridar més, protestar més i provar d'oferir-nos més qualitat musical, tot i que per a tot això en Yosi hauria de deixa alguna de les seves afeccions i no anar forçadíssim a les cançons on es requereix més de la seva gola.