Fa temps, arribaren sense avisar, sense fer soroll, i amb llur primer disc deixaren en ridícul a TOTS els grups de happy metal i a una gran majoria de les de power...

Clar, els grups que havien quedat com maricones, i els fans dels mateixos, varen dir que Lost Horizon només sabien anar a tota hòstia però que els faltava qualitat.

Doncs bé, tornen amb un segon guitarra i un teclat, i temes molt més llargs (una mitjana de més de 7 minuts), molt més treballats, més complets i amb parts lentes i ràpides, és a dir, de lo bo, tenen de tot.

Ethereal Magnanimus a la veu torna a estar realment magnífic6(podríem dir acollonant, però queda malament dir-ho en una crítica i no ho accepta el corrector ortogràfic), segueixo mantenint que pocs cantants al món poden pujar fins on arriba ell, i, a més, d'una forma tan progressiva i sense fissures de cap tipus.

Molts canvis de ritme i de tempo, passant d'una melodia sinuosa a uns riffs d'allò més rabiosos, perfectament executats per Ethereal a la veu i recolzats pels teclats i les guitarres donant cos a les cançons, i una base rítmica sense limitacions, fan que els temes, durant el doble del normal en aquest estil, segueixin semblant curts i en demanis més.

Sense cap dubte, un dels discos de l'any del power metal, i tornen a deixar com a nenes de13 anys que creuen que Britney Spears és el més heavy de l'univers a més del 90% dels grups.