Costa trobar grups de nu-metal que sonin o mínimament originals o que al menys no intentin ésser un clon d'altres formacions del seu mateix gènere. O això, o és que les meves orelles ja estan lleugerament atrofiades per la gran quantitat de llançaments discogràfics que ens saturen actualment.

Lovehatehate no és que es salvin per ser la excepció que confirma la regla, ni per no contenir, les seves cançons, influencies que poder tirar-les-hi a la cara, però si que aconsegueixen despertar les meves simpaties per la facilitat del seu missatge i la seva intel·ligència per a construir temes distrets i contagiosos.

El seu pitjor defecte és el fet d'emmirallar-se. Les seves influencies semblen ordenar-los que apliquin unes ensenyances no escrites que els obliguen a cridar més del recomanable, quan a on treuen un més gran rendiment del seu so és en les parts més melòdiques.

De totes maneres, aquest "White Lies", segon treball en la seva carrera, no deixa de ser un producte més que recomanable.

Devi