Resulta divertit, fins i tot desestressant, trobar-se de tant en tant algun grupet que se surti de l'habitual, de la serietat del món de la música i aposti per les cançons de l'estil més "patxanguero", reivindicatiu o còmic. Encara que això pugui ser fins i tot positiu, crec que hi ha formes i formes de dir i fer les coses, i com per qualsevol cosa, s'ha de tenir estil i gràcia per fer-ho, encara que lletres com "Levántate y Anda" comencen a estar millor escrites. No es pot pretendre per exemple pesar 300 quilos i en ple acte sexual pujar-se a l'armari i intentar el salt del tigre i per més INRI d'esquena, amb els ulls tapats i fent dues voltes de campana... Segurament graciós resultaria, però potser una mica d'estil li faltaria.

Arribats ja al cinquè àlbum de la popular banda d'Oscar Sancho tenim més del mateix i això fa preguntar-se: Encara li trobeu algun tipus de gràcia a aquest tipus de cançons? Coneixent a Oscar, no resulta difícil imaginar que poc li deu importar el que la gent pensi, ja que ell s'ho passa bé amb això, i segurament en el fons això és el que importa, però sisplau, una mica de varietat, una altra forma de dir les coses, un replantejament de la situació... que ja cansa tot això! Val, la música en aquest disc és mínimament millor, però només mínimament, la resta lo de sempre.

Situació: Nit de farra, 2h de la matinada, tres litres de cervesa al cos i canvi de bar. Agafes el cotxe (compte amb els controls) i poses el cd de "varis" on hi ha algun tema de Lujuria amb el volum al màxim. És la única manera de no cansar-se, perquè escoltar un disc seu d'una tirada arriba a fer-se inaguantable...

Ah, ja posats, si us feu el cd de "varis" poseu-hi "Vull Cardar" del "Sin Parar de Pecar", baixeu les finestres del cotxe i crideu la tornada a totes les noies que us creueu... pot ser divertit.