La primera pregunta que ens ve al cap és: perquè recuperar a en Bruce Dickinson si el que han fet és un altre "X Factor"? Sí, ja sabem que és per les peles, però estava bé formular la pregunta. Deien que volien tornar a les bones èpoques... no sé, quan es parla de les bones èpoques dels Maiden et venen molts discos al cap, però segur que no hi surten els discos de l'època Bailey.
El tema de tenir tres guitarres sospito que ha estat perquè no s'atrevien a donar-li el passaport a en Gers, perquè no és pas que serveixin de massa tres guitarres en aquest disc, fins i tot, en moltes parts, amb una sola guitarra anirien sobrats, i és que aquella promesa de potència ha quedat en l'oblit, són temes llargs en la seva majoria, i fent cançons típiques i tòpiques, sense rés especial a destacar (potser que el baix d'en Harris ja no està tan alt de volum i ha deixat de ser omnipresent?).
Si no tinguessin el nom d'Iron Maiden amb tot el que això comporta, i ells no es diguessin com es diuen, aquest disc hagués passat a la història deu dies després de sortir a la venta, i és que ara mateix, només a Europa, hi ha centenars de grups que fan discos molt més treballats, molt més potents, molt més atípics.... Segurament la millor (per dir-ho d'alguna manera) cançó del disc és la més comercial, el que ha estat el seu primer single, "The Wicker Man" i potser el penúltim track, "Out of the Silent Planet", però tampoc són per muntar una festa i celebrar que podem fruir en escoltar-les (bé, si no trobeu cap altre excusa i heu de muntar una festa...).
Tampoc és un disc dolent, però el millor d'un disc és que et faci deixar tot el que estàs fent (fins i tot si estàs bevent una cerveseta) i parar-hi atenció, i aquest no ho fa, no té aquella guspira que tenien els temes dels 80 o principis dels 90, simplement és un disc de Metal com milers més dels que surten cada any, però la sort que ha tingut aquest disc és que a la portada hi posa "Iron Maiden".