Doncs bé, com ja tot el món sabrà, el sextet britànic ha tornat, amb el seu disc número. dos milions. tres-cents.veinti. quatre mil. nou-cents. vuitanta. hmmm. quatre (pot ser?) per a dir-nos. què? Que als seus quaranta llargs encara se senten joves? Que no evolucionen perquè amb el que fan o fins i tot amb menys ja guanyen els diners suficients per a amortitzar les despeses d'enregistrament, producció i distribució de cada nou treball? Que amb tres guitarres són capaços d'arribar a fer el que tranquil.lament es pot fer amb una o fins i tot cap? Que amb un bateria amb capacitat d'evolució nul.la. hmmm. bé, seguiu vosaltres si voleu.

Aquest "A Matter Of Life And Death" està lluny, molt lluny de discos mite com "Fear Of The Dark", "The Number Of The Beast" o "Seventh Son Of A Seventh Son", per exemple. La presència dels passatges tranquils es fa més notòria amb cada nou disc i no deixem de moure'ns per una mateixa estructura de cançó des de fa ja alguns anys. La veu de Dickinson duu el pes de les melodies i, per què enganyar-nos, també de tot el disc, mentre que els músics es limiten a acompanyar-lo amb més o menys (sobretot) gràcia. Fins i tot l'intent d'acostament a la seva música dels 80 queda simplement en això, un intent.

Total, i resumint, estem en el de sempre; si "A Matter Of Life And Death" fos el quart treball d'uns cubans anomenats Los Reaggetones el món sencer escupiria i vomitaria sobre el compacte, però com és el nou àlbum de la mítica banda anglesa segurament que aquest mateix món sencer (casualment excepte nosaltres) l'engrandirà i eixamplarà com probablement no mereix. No sé si m'explico.

Sergi