La primera vegada que els vam veure era en un festival, i en veure sortir a tres músics a escena, algun d'ells ja no massa jove, ens vam girar de cop cap a la barra convençuts que ens havien colat a uns punkys. Ni tres metres vam poder recórrer abans que una ràfega sònica acollonant sortís d'aquest escenari. Força, potència, una veu impressionant i una base rítmica quadrada al mil·límetre ens van deixar esbalaïts i ens van llevar les ganes de prendre'ns una cervesa per a tornar a l'escenari.

A aquest "Tretze" li falta aquesta potència que vam escoltar en directe, però conserva la mala llet de les lletres, la bona veu i una base rítmica poderosa. Al principi costa acceptar la veu en català amb un marcat accent de Lleida, però després d'un parell de cançons passa a ser una de les curiositats vàries que té aquest grup difícil de definir, d'aquests que cal reconèixer que toquen bé, que el cantant és bo (i més en un país faltat de bons vocalistes), però seran d'aquests grups que o agraden, o no entren de cap manera.

Encara que em quedo amb el directe, aquest disc és un bon debut i amb les seves lletres àcides i sense complexos, també és una bona teràpia per a moments de mala llet.

Lluís