És un avió, és una mosca, és Superman? No, es María del Mal. Quelcom inclassificable, indefinible i irrepetible. Perquè? Doncs.... no hi ha un estil definit, les cançons estarien totes dins del metal, tot i que en algunes es noten molt sortides a Extremoduro, en altres Rosendo o Los Suaves, a altres Sepultura.... escoltant-los per separat, ens és difícil creure que pertanyen al mateix grup i al mateix estil, però com tenim el compacte, ens ho creurem.

I això no és tot amics (frase copiada d’aquell gran filòsof que és Bugs Bunny), dins de cada cançó hi podem trobar tocs de blues, salsa, reagge, etc... un munt de mescles (fins i tot la portada és obra d’un rapper), combinacions i experiments que no és que quedin malament, queden extranyes si ho escoltes per primer cop, però superat aquést, t’ho passes d’allò més bé escoltant aquest cd.

Anem pas a pas, és un compacte sense grans pretencions (potser les varen deixar de banda quan als primers concerts com a María del Mal, part del públic hi anava a veure una cantant folklòrica), no és un grup creat de cares a vendre cents de milers de copies, ni a omplir estadis de vuitanta o cent mil persones, rés d’això, és un grup d’amics que volien passar-s’ho bé i, com podem comprobar escoltant aquest cd, fer-ho passar bé a tot aquell que els escolti.

Musicalment parlant, hi ha comptactes bons, d’altres amb lletres molt catxondes, d’altres que s’ho prenen tot seriosament. Una mica de tot (o molt) és el que ens ofereixen María del Mal, doncs experimentant amb la música, arriben a crear cançons molt escoltables, musicalment parlant (tècnicament no són prodigiosos, ho saben i asumeixen, i toquen el millor que saben (que és més que suficient), per altra banda, unes lletres megadivertides en la seva majoria, parlant de sexe, drogues, alcohol, sexe, drogues, alcohol, drogues i... ahí, també de drogues (això sí, només parlen bé de les drogues il.legals, doncs les legals no les suporten). Tot i això, tenen una part important de protesta en aquestes lletres, en contra d’una societat que no acaba d’agradar-los, plena de persones poc o gens solidaries o solidaries en aparença, plena de gent que no els acaba d’agradar, plena de gent que no té en compte els problemes del seu voltant, és a dir, una societat que estaria millor si en canviéssim certs aspectes, i això intenten, a la seva manera i amb bon humor, María del Mal i qui n’escriu la majoria de les cançons, Dani, el seu cantant i líder. Aquest fou qui, enmig d’una al·lucinació provocada per l’alcohol i les substàncies psicotròpiques, veié la contraportada del compacte. Una planta de Marihuana de més de dos metres d’alçada retallada a l’espai celeste per la llum de la lluna, cosa que, per molt forta que ens sembli és com un petit resum del que podem trobar en escoltar aquest compacte, per una banda, les drogues i, per l’altra, la provocació que suposa col·locar la fotografia (no dibuix) de quelcom il·legal, per a provar de trencar amb aquest tabú i aquestes lleis que ens permeten plantar una rosa o una margarita, cuidar-la i fumar-la quan creix, però sí que ho prohibeixen quan la planta en qüestió s’anomena marihuana.

Un perfecte cd per a dur posat al cotxe un dissabte nit mentre va o tornes (si pots tornar) amb els companys de festa, però no creiem que serveixi per a conscienciar a la societat, donat que és difícil que la societat que ells volen canviar s’arribi a escoltar aquest cd algun cop, però què carai, s’ha de provar i, si no ho aconsegueixen, s’ho hauran passat bé tant ells com qui hagi escoltat aquest compacte, Cuando creí que estaba solo, esperant ja el seu nou treball, ja en camí.