És el moment de ser lliure i anar pel seu compte, podent cantar el que li vingui de gust sense que altres músics li imposin les composicions.
Aquesta premissa és bona a priori, però crec que arriba massa tard en la seva carrera musical, i no ha sabut desmarcar-se del fet a Angra o a Shaaman, però a més amb poca perspectiva musical a l'hora de compondre.
Vistos casos com Barilari, Jorn Lande o Bruce Dickinson, esperàvem més d'un cd d'Andre Matos, esperàvem o bé que es llancés a provar alguna cosa nova, o que ens mostrés més registres dels que coneixíem, que és per al què un vocalista consolidat treu un cd en solitari. Però no, ens hem trobat amb un cd que colaria perfectament per a Shaaman, però faltat d'intensitat, de força i de varietat.
No és que sigui un disc dolent, i fins i tot els jovenets que no hagin sentit mai a aquest vocalista poden quedar gratament sorpresos o impactats, però per als que seguim la seva carrera des de fa alguns anys ja, ens quedem amb poc més que “Letting Go”.

Lluís