Arriben
novament les classes i amb elles aquelles
redaccions (segur que les recordeu) on
havíeu dexplicar el que havíeu
fet a lestiu. Jo tenia bones idees
(tot i que daixò en fa ja temps)
però una lletra de mil dimonis que
ningú tenia nassos dentendre.
Doncs bé, això, aplicat a la música,
és el darrer disc dels mexicans
Mechanical Chaos.
Idees
intel.ligents i gens menyspreables, bons
instrumentistes però no massa ben
executades.
Resulta dur per a mi fer-ho, però he
de repassar els petits defectes del disc:
quan intenten introduir alguna melodia de
guitarres més clàssicament heavies dins
de la seva inconfusible base thrashera te
nadones que no podrà sonar bé a
menys que millorin la qualitat de la
gravació, que, a voltes em recorda a un
grup xungo del meu barri. Al cas, que la
idea queda fastidiada per una forma de
treballar un tant defectuosa. Quan volen
introduir passatges més atmosfèrics i
tranquils et tallen el rotllo de forma
exagerada amb la tremenda veu de Carlos,
que et trenca els esquemes per complet. A
més aquest xaval deu tenir un empatx
danglès del quinze perquè no fa
més que menjar-se les paraules en les
cançons de lidioma de Xekspir,
mentre que les de lamic Cervantes
les digereix bastant millor, perquè per
si no ho havia dit, canten en tots dos
idiomes, per a embolicar-nos encara més. Ivan Sàez
|