 Quan es parla de música a nivell nacional i es mira pel sud es sol associar les sevillanes i el flamenc a la regió d'Andalusia. Però, a algú se li ha passat alguna vegada pel cap què passaria si una d'aquestes veus purament andaluses l'acompanyéssim amb guitarres elèctriques, un baix, teclats i bateria? Doncs el resultat és curiós, un metall aflamencat, Medina Azahara.
Fidels a aquest tan propi estil tornen amb un nou disc "Tierra de libertad", probablement el més guitarrero que hagin editat fins el dia d'avui. Podem dir que aquest disc segueix una línia rítmica bastant semblant a la seguida en tots els seus treballs, encara que en un parell de cançons hi hagi algun toc una mica happy (però no del happy metal que tan de moda s'ha posat a nivell internacional, sinó melodies felices una mica a lo Barri Sèsam, però que no deixen d'animar una mica el cd per ser tocades estratègicament i sense insistència sobre elles). Per tot això és difícil destacar algun tema, però potser "Tierra de libertad", "Mora", "Así es Madrid" i "Danzarina" siguin les que tinguin una mica més de ganxo.
El que torna a destacar per damunt de tot són les profundes lletres que completen cadascuna de les seves cançons. Vida, llibertat, pau, igualtat, amor, amor i una mica més d'amor tornen a ser els temes sobre els que dóna voltes aquest disc, generalment enfocats des d'un punt de vista bastant trist i pessimista. A mida que es va escoltant el disc a un li va canviant la cara fins que al arribar al final un acaba pensant "Joder, ara ve quan m'he de fotre el tret?". Si tot el que s'escolta en aquestes lletres són autèntiques ruptures o desenganys amorosos tenim a algú en el grup una mica desgraciat, tot i que sembla que en la baladeta "Igual que ayer" les coses no li pinten tan malament.
Però bé, tenim un bon disc, això sí, no apte per a depressius.
Sergi.
|
