És curiós, decideixo ficar-me a fer la crítica d'aquest doble cd en directe de Megadeth, primer i únic oficial de la seva carrera, i instantàniament m'arriba la notícia de la dissolució del grup. "Doncs mira què bé" vaig pensar "ara no sé si fer-la o no, total...". El cas és que vaig exprèmer amb un espès pensament les poques però ben avingudes neurones que formen el meu intel·lecte per arribar a la conclusió de que HAVIA de redactar la crítica, per respecte al que ha estat el grup fins els nostres dies, al llarg de pràcticament vint anys.

De forma que això és més aviat una valoració molt per sobre de la trajectòria del grup, que si bé no estava atravessant el seu periode mes creatiu si havia estat una de les bandes punteres de l'escena durant molt de temps. Era aquesta la carta que intentaven jugar Megadeth amb aquest directe amb la finalitat de sortir d'aquest sot creatiu i de popularitat, el fet de ser un grup de referència per a tota una generació i la fortuna de "només" haver delmat la seva legió de seguidors. No crec, com diuen alguns, que Megadeth seguissin l'estela de Metallica, encara que si que van cometre una sèrie de errors en comú. No crec, tampoc, que la gent s'oblidi de discs com "Peace Sells... But Who's Buying" o "Countdown To Extinction" per tot el que han significat. I no crec, per últim, que aquesta separació sigui definitiva, ja sabeu com funciona la indústria, que en tant que tal, ens arrossega a tots. Per cert, si algú vol veure com era un direct de la darrera gira de Megadeth, cliqueu aquí. Ivan Sàez