No em ficaré amb la intel•ligència d’en Dave Mustaine, sí que diré que començant per la decisió d'abandonar a Metallica a principis dels 80, les seves decisions solen ser qüestionables com a mínim.
El 90 es va treure de la màniga un grandíssim disc anomenat “Rust in Peace”, després va combinar aquell Thrash amb més melodies i ritmes encomanadissos donant com a resultat uns altres dos magnífics discos com van ser el “Countdown to Extinction” i el “Youthanasia”, i en comptes de seguir amb aquesta progressió o evolució, va decidir experimentar i va sortir el “Criptic Writings” que la gent diu que no està mal per a no dir que la va cagar comprant-se l'edició limitada en caixa de luxe.
Arribats a aquest punt, qualsevol hagués decidit tornar al que millor es li donava, però en Dave Mustaine no, i va decidir voltejar la seva música cap al Heavy Metall, que tan de moda estava al final dels 90 i que segueix estant ara amb els milers de grups que surten cada any de heavy metall clàssic (noti's el sarcasme en les meves paraules). I segueix sense reconèixer el seu error, oferint-nos un altre disc que caurà en l'oblit més absolut (Algú que no sigui fan de la banda recorda que existeixin discos com “The System Has Failed”?). Aquest “Endgame” és un cd que ens ofereix les mateixes cançons de segona o tercera fila que ens ha estat oferint en els últims 15 anys, però amb una veu que cada vegada va a pitjor, maquillant-ho amb guitarres que ens recorden al “Rust in Peace” a “This Day We Fight!”, o ritmes i melodies que ens recordin al “Countdown to Extinction” a “Bodies”.
Dave: Portes 15 anys sense un hit, les teves cordes vocals ja no aguanten ni en estudi De veritat creus que de cop i patacada et sortirà un disc de collons? Seriosament, creguis el que creguis, la resposta és no.

Lluís