Del seu anterior treball dèiem que en els talls més tranquils o heavys eren uns clons de Dio, i que en els seus temes més powermetaleros es convertien en grup tribut a Primal Fear.

Bé, doncs han evolucionat, en els corts més clàssics han afegit cors, que moltes vegades ni vénen al cas, pel que tenim un 95% de Va donar i la resta una mica entri Rhapsody i Therion. Pensareu que no és massa evolució... doncs bé, en l'apartat més canyero sí tenim aquesta evolució, ja que han aprofitat la gran varietat de registres del seu vocalista Mike Tirelli para passar de copiar a Primal Fear a acostar-se a la música d'uns Nocturnal Rites, o millor, veient la quantitat de tòpics (dracs, espases i altres coses d'aquestes de les quals mai s'han fet cançons), s'acostarien més a uns Nostradameus.

Power Metall de notable execució, amb una veu impressionant, que podríem comparar amb la salsa agredolça, d'una banda tenim bona música i per altre lletres plagades de tòpics, hi ha qui està tan enganxat a aquesta salsa que no prova les altres, i hi ha qui com no aconsegueix establir que el que li agrada de la salsa supera al que no li agrada, prefereix provar altres salses i deixar aquesta per al final.

A part d'això, alguns tòpics a nivell musical, com poden ser aquests falsets ensordidors que tampoc vénen al cas i que als que no caminem tancats al metall clàssic ens impulsa a decidir que preferim salsa de soja a la salsa agredolça, però disc recomanable per als amants del gènere.

Lluís