En teoria això havia d'haver estat una de les sensacions discogràfiques metàliques del 99, almenys així s'ho va creure la discogràfica i el propi grup.

Disposaven d'un bon punt de partença, doncs al grup, entre altres, hi eren Chris Caffery de Savatage a la guitarra i Henne Basse a la veu, que inclus va diexar Brainstorm i el prometedor futur que allí l'esperava per a dedicar-se plenament a Metalium. S'ha d'advertir que qui cerqui aquella veu de Brainstorm a Metalium, està llest,, doncs no canta de la mateixa forma que temps enrera, ara ho fa amb una veu molt més melòdica, menys greu, no tant profunda ni gutural, aproximant-se més a l'escolaMichael Kiske.

Amb un bon nom a la sortida i una molt bona promoció (gairebé sorprenent per part d'un grup nou) de la discogràfica, només els quedava fer bones cançons i estaríem a punt de trobar un altre grup en la primera línia del metal al costat de Gamma Ray, Stratovarius o Blind Guardian o tants altres.

Però això va ser el que va fallar, anavan tant sobre segur, que no es varen arriscar a l'hora de composar els temes, no varen crear rès de nou, sinó que varen caure al mateix error que Dan Zimmerman amb llurs Freedom Call, que va ser agafar el que ja estava fet i rentar-li una mica la cara. Això pot funcionar en una o dues cançons com a molt, però no en tot un cd.

Tot i que el primer tema del treball, Fight, es una gran cançó, potent i contundent, la resta de temes els anem escoltant com qui escolta qualsevol cd que ja ha escoltat dotzenes de vegades, movent el cap però sense que els cabells vagin de darrera cap endavant i viceversa. No té cap frescura ni originalitat i, o molt canvia la cosa en propers treballs, o aquest grup que anava a fulminar, tindrà les hores comptades.

Pensareu que és una crítica bastant destructiva, no? doncs no és tot, va donar la casualitat que els de l'equip estàvem escoltant coses diferents en estudis separats, i per una d'aquelles casualitats, varem descubrir que aquesta vagància de fer coses noves era quelcom més radical, havien arribat al plagi, i no a un grup qualsevol sinó als mateixos Saxon!!!Break the Spell és un plagi en tota la seva tornada i altres parts del tema de The Preacher del Unleash the Beast de Saxon del 97.

A destacar la o les versions del cd, segons l'edició que adquiriu d'aquest treball. L'edició normal acaba amb una versió a speed metal d'Smoke on the Water, tan ràpida que fins i tot costa de reconèixer en molts punts de la mateixa, no és la típica versió que es sol fer d'un tema clàssic, és una aposta arriscada (en algún moment del cd ho havíen de fer no?) i tant pot ser que provoqui una gran repulsa per part de qui ho escolta, com que, simplement li agradi.

Com arriscat és versionar a Accept, com passa a l'edició digipack que conté Burning ( a més d'una cançó amagada després del darrer tema abans dels bonus tracks del cd, Metalians), bé, això si del que han fet s'en pugui dir versionar, i és que si una cosa és segell, ho ha estat i ho serà, d'Accept és la veu d'Udo Dirkschneider, que alguns dubten de si alló és una veu, un tro o una explosió, però que a Henne Basse li falten encara molts hectolitres de tequila i molts cartrons de tabac negre per a tenir-hi una mínima similitut.

Un disc per escoltar però no per a col.locar-lo massa amunt, per a aquells que desitgin quelcom nou, que es comprin el Walls of Jercho de Helloween que sona més fresc i original que no pas aquest primer treball de Metalium, però a qui no li importi gastar-se més de dues mil peles en un disc de power metal que no aporta rés de nou, doncs en tindrà un més a la seva col.lecció.