El vocalista d’End of Green en solitari ha fet el que molts altres vocalistes no aconsegueixen, diferenciar la seva carrera personal de la del seu grup, i ja des d'aquest primer treball. Però què passa quan enganyes a la teva núvia, ni que sigui en un descans en la vostra relació? Que quan trobes a faltar el sexe no et passaràs dos mesos darrere d'aquella veïna tan tímida, sinó que te n'aniràs a la recerca de la sortida del tercer que saps que s'ha repassat a mitg barri.
En Michelle Darkness tampoc s'ha complicat la vida, i dins del gòtic, s'ha distanciat de la música d'uns End of Green, però ha anat a parar pel camí comú i fàcil en aquests temps, tenint com clara referència a uns The 69 Eyes, això és, un rock gòtic sense massa complicacions, amb tocs post punk (cosa que ens recorda a horrors a un Billy Idol) i una veu profunda de l'escola Peter Steele.
Tot i això, cal reconèixer uns tocs electrònics encertats i que li donen un mínim de personalitat, i unes versions (tres potser serien massa per a un sol cd) que les ha dut molt bé al seu terreny musical sense destrossar a les originals. És un bon disc que agradarà als amants del gènere, però encara que primer cd, aporta poc i més donat el bagatge musical d'aquest personatge. Si comparem (cosa odiosa però que de vegades té excusa) amb el debut just aparegut d'uns Beloved Enemy, veiem com dintre d'un estil similar han arriscat molt més, tant en composicions com en so, però clar, es parlarà més de Michelle Darkness que s'ha beneficiat a la famosa puteta del tercer que no dels que després de molt treball s'han ficat al llit amb aquesta altra noieta que passa desapercebuda.

Lluís