Encara que la portada sigui bastant típica al més pur estil Mad Max, com també ho són les lletres, el que hi ha a l'interior d'aquest compacte no és el més típic que podem suposar-nos veient-ne la portada.

Després d'escoltar aquest compacte et ve la mateixa sensació que amb el Tales from the North de White Skull, que són grups que podrien formar part dels grups que considerem tots com de primera línia, però que l'aspecte de la promoció no s'ha portat molt bé amb ells, i sembla estar fet expressament, ja que aquesta promoció ha estat nul.la, com si es tingués por que es donéssin a conèixer i tinguessin l'èxit que els correspon.

Amb tot això us hem avançat que són bons, però encara no us hem dit rés substancial sobre aquest Savage Land. El cas és que, contra el que es porta en aquests últims temps, Mob Rules es decanten pel costat més melódic del metal, sense arribar a fer Hard Rock o AOR, però fent de la melodia la seva raó de ser. Per això resulten un tant diferents, estem farts dels grups de Power Metal que surten últimament y no aporten rés, però com fan Power Metal, fitxen ràpidament amb una discogràfica i treuen el seu cd. Actualment li dones una cossa a una llauna de coca-cola i et surten 20 bandes de Power Metal darrera seu, i segur que escoltant els seus cds ni ells mateixos es podrien diferenciar uns dels altres.

Doncs estem davant d'un treball que com a mínim sona diferent, això sí, no tenen un doble bombo a cinc-cents per hora durant tots els temes, però no és el que es pretén. Uns temes una mica més durs, uns altres més melòdics, uns més ràpids, uns altres sense tant de guitarreig i tots amb aquelles tornades (estribillo) un tant enganxosos. No és un metal melòdic a l'estil Stratovarius ni molt menys, podríem dir que és el AOR dels 80 amb un só totalment dels 90.

La veu és un element essencial en aquest tipus de música, i Klaus Dirks compleix a la perfecció, encara que no de l'escola Michael Kiske com ens podríem pensar en un primer moment. És una veu que recorda a aquell Mike Tramp dels 80, tant en el seu timbre com en la tonalitat que pren al cantar, cosa que segurament la fan el punt de referència dels temes.

La major part dels temes giren en torn a aquesta veu i a les guitarres acompanyades de teclats, tot això complimentant-se els uns amb els altres perfectament, resultant un treball compacte i d'on no sobresurten un parell de temes deixant la resta com complement o directament palla, com solem dir, un àlbum complet i homogeni, dins del que fan, ho fan molt bé, i això és quelcom que no se'ls ha reconegut com hauria d'haver estat, i ens preguntem el perquè.