 A cada nou disc que surt al mercat de Moonspell, tothom espera sentir de boca
d'algú la gran frase: "Han tornat a les seves arrels". La gent que a aquestes
alçades encara tingui esperances de sentir aquesta frase té dos opcions:
Acceptar que aquell grup que ens va enlluernar a tots amb el "Wolfheart" i el
"Irreligious" ha evolucionat, o començar a escoltar boleros, que són tan
tristos com la música gòtica i porten menys mal de caps.
Però encara que Moonspell no hagin tornat a les seves arrels, és probable que
aquest nou "Darkness and Hope" torni a tenir interès per als fans que van
quedar decebuts amb el "Sin" i amb el "Butterfly fx", doncs en aquest disc
tornem a trobar cançons més directes i naturals, deixant de banda així, bona
part de l'experimentació que els havia caracteritzat aquests darrers anys;
aquest és el cas de temes com "Firewalking" o "Devilred". Per altra banda,
oferint una mica d'equilibri als disc trobem temes més viscerals, com és el
cas de "Nocturna" o "Ghostsong".
Un element que resulta desconcertant a nivell conceptual d'aquest "Darkness
and Hope" són els pseudònims que han passat a substituir els noms originals
dels components del grup; així trobem a un Darkness (F. Ribeiro), a un
Serpents (P. Paixao), a un Ghost (Sergio C.)... Això ens porta a una profunda
reflexió...les seves pobres mares... pobre senyora Ribeiro, pobre senyora
Paixao, qui els hi havia de dir a aquestes dones que els seus fills en plena
maduresa serien uns paios lletjos i peluts i que serien coneguts amb noms com
Fantasma, Foscor... És que en el món del heavy ningú pensa en lo que han de
patir les pobres mares dels músics?
Un altre dia, amb més calma, parlarem de les mares d'en Nagash i en Mortiis...
Ivan Cateura
|
