Que ningú m'entengui malament ni s'ho prengui com un insult ni com que els acuso de res, però si en Hitler hagués viscut en l'actualitat la seva recerca de l'alemany perfecte hagués acabat en l'escoltar en disc o en poder gaudir d'un directe d'aquests alemanys anomenats Neaera.
Potència i mala llet mil·limètricament cronometrats oferint una música perfectament executada. Reconeixent que el Death Metall no és quelcom que em fascini massa, sempre que escolto a aquests germànics no tinc més remei que reconèixer la seva superioritat quant a tècnica i compenetració respecte a… gairebé tots els meus grups preferits, per a què negar-ho.
En aquest nou disc tenim més varietat de riffs i en la recerca de ritmes, cosa que s'agraeix enormement, encara que en el que es refereix als recursos vocals, seguim bastant limitats, que no és res que vingui de nou ni només d'aquest disc, però ja és el seu quart treball d'estudi, i haurien de començar a pensar en alguna cosa. Mentre tot el grup va cap a davant amb pas ferm, sembla que en Benny s'ha estancat a les veus.
Potser són les males influències (ja m'ho diu la meva mare), amb grups que han adoptat algun tint o detall més modern que em porten a aquest retret, però bé, per als amants del Death Melòdic (mínimament), aquest segueix sent un disc agradable per als sentits.

Lluís