Hi ha poques bandes actualment dins el metall alternatiu-nu metall que puguin dir que mantenen la seva línia i la seva personalitat durant més d'una dècada.
Però n’hi ha, entre elles estarien Soil, Sevendust i, per posar un exemple així com a l'atzar, Nonpoint.
Segueixen amb el seu afany de crear un metall modern sense estridències, al que ajuda el nou guitarra, qui es presta totalment a escudar a la veu tant en les parts melòdiques com quan marca els ritmes, complementant-la.
Mantenen les rastes, però ja pocs temes donen com perquè voltegin a l'aire sense parar, estem davant del seu disc més madur, segurament el més cuidat a nivell melòdic, encara que això no vulgui dir que alguna veu una mica esquinçada no pugui sonar-hi, ni que els ritmes no ens facin moure. Simplement és una música que et farà moure el cap de principi a fi del disc, però no t'entraran les ganes de començar a saltar i trasbalsar-te. De fet és quelcom que mai no ha provocat la música de Nonpoint, que, igual que les bandes esmentades al principi d'aquesta crítica, sempre han fet un nu metall per gaudir-ne més a nivell intel•lectual que no pas a nivell físic, potser per això cap d'aquestes bandes ha tingut mai un sot destacable, i per això després de gairebé d'una dècada i mitja, segueixen aquí, mantenint el tipus sense baixar el llistó.

Lluís