Aquests xavals que ens van sorprendre (qui diu sorprendre, diu impactar, fotre’t una patada als collons, etc….) amb aquell “Dreams of Endless War” han deixat de ser uns xavals, i també han deixat de sorprendre'ns com ho van fer anys endarrere. Aquest “N” no és una excepció, i encara que trobem uns teclats més moderns (diguem-ne a lo In Flames), i algunes veus melòdiques (també podríem referir-nos a In Flames, però hi trobem una mica més de diversitat en aquest nivell), la música i les estructures segueixen sent massa similars al que trobàvem en cds passats. Per a qui s'hagi saltat algun cd d'aquests finlandesos (qui diu un, diu dos o… tots), doncs serà un bon disc per escoltar, variat, més melòdic que mai encara que mantenint la ràbia que sempre ens ha ofert el grup.
Per als qui els hagin seguit de prop, doncs estan molt bé aquestes incursions més melòdiques, però la resta segueix sent un xic el de sempre, alguns recursos i canvis de ritme característics segueixen usant-se massa, i en aquest sentit poc ens aporten. És un cd que es pot considerar des de diferents punts de vista, un de positiu que veuria una evolució en el so i les intencions, i un de negatiu que no veu res nou, només molt maquillatge. Faltarà que decidiu si esteu entre els pessimistes que veuen el got sempre ple o bé esteu entre els optimistes que creuen que un got buit és la millor excusa per anar a xerrar amb la cambrera.

Lluís