Segon intent de convèncer al públic de que tot s’hi val quan de versionar temes es tracta. I segon intent en fals. Hietala, Leppäluoto, Kakko i Ahola tenen les idees molt clares de cap a on es dirigeixen però no estaria de més que es preguntessin si aquest és el camí convenient.
La seva idea és que el so épic-sinfònic-fatxenda amb el que volen desmuntar tots els temes als que s’enfronten, és el més adient per a totes les cançons del planeta. Sentint-ho molt, o no tenen el suficient nivell per a aconseguir-ho, cosa bastant discutible, o no encaren correctament la seva execució.
I no està de més comparar aquest treball amb els “grans” recopilatoris amb els que les discogràfiques ens col·lapsen de tant en tant. En tots aquests treballs ens trobem amb un munt de mediocritats, correctes homenatges i pocs detalls que afegeixen un perfil excitant a algun tema en concret. Aquí el guió es compleix a la perfecció. Excepte la versió de “My Way” de’n Sinatra, a on sincerament ho borden, a excepció de les versions de “Wanted Dead Or Alive” de Bon Jovi, “Kiss From A Rose” de Seal i “A View To Kill” de Duran Duran, només correctes, la resta de les cançons ni aporten res, o com en el cas de “Nothing Compares To You” de la Sinead O'Connor, un sent vergonya aliena amb la demostració de que cap d’ells té el més mínim registre per a cantar aquest tema amb el sentiment necessari.
Per a curiosos i incondicionals, si és que els hi ha. Res més.

Devi