Si comparéssim el món de la música amb el de la gastronomia, trobaríem que Opeth és tot el contrari a un restaurant de menjar ràpid en què els clients busquen un tipus de plaer fàcil, barat i instantani per a paladars poc exigents; aquest grup suec seria més aviat comparable a un restaurant de gourmets, només a l'abast d'aquells que saben degustar el menjar lentament, mentre paladegen un bon vi, i que mentre masteguen, s'entretenen a fruir de les diferents textures que presenta l'excel·lent plat i intenten endevinar quins són els ingredients que tan hàbilment ha utilitzat el xef en l'elaboració de tan bon aliment.

Doncs bé, els xefs d'aquest "Deliverance" són Mikael Akerfeldt, Peter Lindgren, Martin Lopez i Martin Mendez, una de les formacions metàl·liques més aclamades per aquella gent que no es conforma amb una simple hamburguesa i que sempre busca quelcom més.

Opeth es mantenen fidels als ingredients musicals que els han aportat tan merescuda bona fama, o sigui, temes extensos i complexes, amb unes arrels de Death Metal combinades magistralment amb parts progressives, passatges acústics i amb un rerafons malenconiós molt proper al gòtic.

Aquest "Deliverance" presenta uns temes molt més crus i agressius que el seu anterior "Blackwater Park" i un só molt més per l'estil dels seus primers treballs, però sense oblidar mai l'experiència obtinguda en aquest llarg camí. Temes com "A Fair Judgement" o "Master's Apprentices" ens fan adonar que encara es poden trobar grups que transcendeixen qualsevol tipus d'etiqueta preestablerta per tal de crear música amb un segell d'identitat propi i amb un grau de feeling només abastable per a aquells que realment tenen quelcom a expressar amb la seva música.

Em disposo a escoltar "Deliverance" mentre degusto un bon vi negre.