Ens van espantar amb el single d'avançament "The Enemy", una cançó de melodies i estructura extremadament simples. Però són Paradise Lost, i si ens han ensenyat alguna cosa és que tendeixen a espantar-nos, però que sempre hi ha una bona raó darrere.
"The Enemy" al final resulta la cançó més simple del cd, en quant a ritmes, estructures i melodies, llavors... Perquè fer d'ella el primer single? Doncs perquè ens fixéssim a la resta de la cançó: les atmosferes, els teclats, cors de fons, etc . tots ells elements que abriguen en més gran o menor mesura els temes d'aquest nou treball dels britànics, reportant-los una mica d'aquella foscor perduda a finals dels 90, i acompanyant-los en aquesta constant evolució musical que sembla no tenir cap fi (fins i tot han recuperat algunes veus més profundes, al gust dels fans d'abans).

En conjunt aquest nou treball segueix la línia melòdica dels seus dos anteriors discos, guanyant en atmosferes i ambients, i perdent una mica més d'electrònica com venien fent disc a disc. Aquesta major instrumentalitat comporta el perdre aquests elements d'un metall més modern i net d'instruments, donant la sensació de tornar a quelcom menys canyer i més clàssic.... però parlem de Paradise Lost, i quelcom clàssic és quelcom que no han fet abans. Agafant el cd per separat, sí que podríem col·locar-lo 5 anyets enrere, però prenent la discografia al complet sens dubte el 2007 és el lloc d'aquest nou disc.
Un altre pas endavant, de nou, imprevisible al seu moment i la seva forma.

Lluís