Aquests australians es posen les piles i, com molt bé diu el títol d'aquest nou treball, trenquen cadenes, en aquest cas, les que els lligaven als anys 80. Encara que segueixen fent Heavy Metal, han deixat de banda aquell so típic de la dècada passada que encara els acompanyava al Wings of Destiny.

Certament, no és el so que predomina en aquesta recta final de mil.leni, no els posarem al Power Metal, però s'ha de reconèixer que el seu Heavy Metal ha donat un pas de gegant, molt més treballat i, sobretot, sonant molt més als 90 que en el seu anterior treball, on semblaven ancorats en altres temps del gènere, semblaven records del passat i no un grup que estigués component temes de Heavy Metal mentre es componien discos com el Glory to the Brave de HammerFall o el Destiny de Stratovarius, era com si visquessin en un món apart incomunicats, sense cap mena de contacte amb la realitat musical exterior i l'evolució que portava; és cert que són australians, però des de Cocodrilo Dundee, ja no tenen excusa per no buscar la veritat a fora (em sembla que m'he colat, lo meu no és la tele, encara que ha quedat bastant solemne, diria jo).

En aquest Breaking The Chains, demostren haver-se adaptat als temps que viuen, semblen haver-se escoltat uns quants cds abans que el seu. Fins i tot Marschall (que per cert últimament s'està forrant tant fer portades, la majoria per la gent de Nuclear Blast) s'ho ha currat bastant més amb aquesta portada que amb l'anterior, encara que si a mi em lliguen dues monades com aquelles de la portada, i vestides (és un dir) com van, ja pots comptar que jo m'escapava.

Bé, tornant al tema principal, la música... pur Heavy Metal, i no ho dic per dir, ja que vaig criticar bastant el Wings of Destiny, que no aportava rés al gènere, era un àlbum obsolet. En canvi encara es sentiria a parlar de Black Sabbath (per bé) si haguessin fet un disc com aquest, o, al menys, dins del seu estil més clàssic, s'haguessin adaptat als nous temps com han sabut fer Pegazus, perquè potser, musicalment s'aproximen més a uns Accept o a uns Judas Priest de finals de 80 o de principis de 90.

A part d'això, ho fan amb més mala llet (més o menys, rés hi té a veure amb el Brutal Death per exemple), segueixen sense fer servir un doble bombo que els donaria potser una altre so, però la veritat és que no essent Power si no Heavy, la bateria (Robbie Stoj) sona com ha de sonar una bona bateria de Heavy Metal. La veu (Dani Cecati) també ha millorat en aquest aspecte, com si li haguessin tret la núvia al cantant i li cantés al paio o a la paia que li va treure.

Com a punt final d'aquest Breaking the Chains, tenim un bonus track bastant original, una versió de Helloween poc versionada, A Little Time, on Cecati demostra que està a la alçada d'un Michael Kiske sense tenir problemes, encara que el que sí que els té és Johnny Stoj, guitarra, compositor i líder de Pegazus, que, fent coros, molt bo, allò que en diem bo, no és; si el que intentava era assemblar-se al tema original, havia de portar unes quantes cerveses de més al cos.