 El món del Metall creix cada dia exponencialment, podent-se actualment trobar infinits sub-estils variats per a poder classificar a tant de grup. Amb tants estils que hi ha cada cop es fa més difícil trobar grups que es dediquin a tocar simplement Heavy Metal. Pegazus des de la seva creació, ara ja fa tres discs, que varen apostar per aquest gènere; ni Power, ni Thrash, ni Black, ni Death, simplement Heavy Metal. Una aposta arriscada sabent amb antelació que aquest estil no pot aportar masses novetats ni coses originals per ser quelcom una mica limitat i ja obsolet.
Des del seu primer disc "Wings of destiny" que aquests australians es van guanyar a un públic que han anat augmentant poc a poc, sobretot després del seu "Breaking the chains", i probablement ara, amb aquest nou "The headless horseman" aconseguiran consolidar-se ja de forma definitiva. Sense tenir res d'especial ni de l'altre món (ja hem comentat abans que poques coses pot aportar aquest estil) i sense ser cap meravella (no tenim solos de guitarra espectaculars ni un doble bombo a la bateria), en aquest disc s'aprecia una clara maduresa respecte els seus inicis, aconseguint ritmes enganxosos des de les primeres notes de la primera cançó del disc. No són grans músics, però el que fan, sense cap mena de dubte, ho fan molt bé.
És difícil destacar una cançó per damunt de les altres com la millor del disc, a causa del gran semblant entre totes elles, ja que tot disc segueix una línia rítmica bastant contínua. Potser l'últim tall "Ballad of a thin man" hagi de ser destacat per ser un homenatge al difunt baixista dels Thin Lizzy, Phillip Lynott. Gran tema per tancar el disc, per cert cantat de forma excel·lent pel guitarra, compositor i líder de la banda Johnny Stoj. Sembla ser que es va prendre seriosament el que el meu company Lluís va dir a la crítica del seu disc anterior sobre el seu particular estil de fer coros.
A la crítica del seu "Breaking the chains" dèiem que havien millorat respecte el seu primer treball en quant a qualitat i potència, destacant el paper del vocalista Dani Cecati que semblava com si li haguessin pres la chicota i li cantés al paio o a la paia que li va treure. Doncs bé, casualment en aquest disc hi ha cantant nou (nosaltres no hi tenim res a veure, de veritat). No m'estranya, segur que Dani cabrejat ha deixat el grup per anar a buscar a aquell desgraciat i fotre-li una pallissa. Fins i tot jo he arribat a pensar que aquest nou cantant anomenat Rob Thompson té alguna cosa a veure amb el tema, i que el puta primer li roba la chicota al pobre Dani i després el lloc en el grup. Us imagineu el proper disc de Pegazus amb ells dos fotent-se d'hòsties i a la vegada cantant a duet??? Estaria bé, sobretot si després fessin una gira i ho poguéssim veure. Això sí que seria original.
Sergi.
|
