Ens va arribar aquest segon disc sota l'etiqueta de "clònics-de-Metallica" que es guanyaren a pols amb el primer cd, i és clar, penses en els darrers deu anys de Metallica, i vas deixant el cd al fons de tot del caixó dels cds pendents d'escoltar.

Al final, no saps si per pena o per no veure'l més, el poses i el 90% de les ocasions, el treus del reproductor i el guardes per no veure'l mai més.

Però aquest no és el cas d'aquest "Faces", doncs per començar, la base rítmica no sona a llaunes de conserva, sinó que sona a thrash del bo, sobre del que hi ha una veu amb un timbre clavat a en James Hetfield. Unos Metallica de finals dels 80? Doncs tampoc, ja que el primer track, "Devil in my neck", tot i començar com hem dit, et sorprèn amb una tornada a mig camí entre el metal melòdic i la música alternativa.

A partir d'aquí, cançó a cançó, ens van sorprenent amb un thrash a vegades speedic, a vegades amb molt dels nous sons del metal, altres amb moltes influencies melòdiques, i alguns cops amb tot això junt.

Per als que vulguin seguir insistint que són uns clons de Metallica, bàsicament per la veu d'en Matthias Zimmer, hauran d'admetre que seria una evolució cap a nous sons partint d'uns Metallica de finals dels 80 o principis dels 90.

Per a mi, un gran disc, ple d'imaginació i bons músics, i amb més idees per cançó que altres grups en deu anys, com Metallica (per posar un exemple així com a l'atzar).

Lluís