Platitude són per a mi, el que jo batejaria com una fotografia perduda. La meva ignorància en el món de la fotografia mai m'ha permès poder catalogar correctament aquestes impressions en paper, de petits instants de la nostra existència. Per a mi, una fotografia perduda és aquella que, temps desprès de capturar l'instant i que la teva ment hagi caçat aquell moment, descobreixes que no podràs gaudir d'aquella imatge per que per qualsevol dels motius existents aquella fotografia no apareix entre les de possible revelat. Quan en els inicis de la meva pubertat gaudíem llençant-nos de roques d'alçada considerable al mar, equipats amb les càmares d'un sol ús d'aigua, resultava particularment frustrant, el fet de que aquelles impressions en paper, que hom havia captat amb la màxima espectacularitat, no apareguessin quan un es presentava en l'establiment de revelatge: el que podria haver estat …

Platitude són exactament això. Desprès de delectar-nos amb un més que correcte "Secrets Of Life" tornen a la càrrega amb quelcom que són, indicis de bones maneres però amb decebedors resultats. Per a res un desastre però amb la ment concentrada en aquella magnífica imatge que finalment no ha aparegut. Són capaços de plasmar millor la seva pròpia creativitat.

Devi