Jo crec que per als músics del nord, composar, tocar en un grup deu de ser com fer l'amor per a la resta dels mortals.

Tu coneixes a una noia, i te la beneficies, segons en quin dels casos se't beneficien a tu; a partir d'aquest moment ja tens una experiència més que, pot ser vitalment satisfactòria, avorrida o un fàstic al que accedeixes per quedar bé. Però sempre desitjaràs de tenir més experiència, més coneixements, més ...

En el cas de Poisonblack, l'experiència no traspassa els límits del que ja coneixem, però no deixa d'aportar una dosis de bones vibracions, de bon feeling, de bones cançons en definitiva que, arriben a complaure tant a oients com, segurament, als propis músics.

I allò conegut és el só, el concepte o, diguem, la essència d'aquest grup. I és que amb el cantant de Charon i el de Sentenced a les seves files: algú creia que sonarien com quelcom que no fos Heavy-Gothic?.

El més curiós és que Ville Laihala no s'encarregui també de cantar, si que hi fa els cors, però, aquí s'emporta la part protagonista de les guitarres del disc.

En definitiva, han tornat a fer l'amor (collons, que fi que estic últimament), amb una noia coneguda, no descobrint alguna cosa que ja haguessin après antany, però gaudint que és el que interessa.