 Por em feia aquest disc després de llegir algunes crítiques on es deia que havien deixat de sonar a Pretty Maids, però després d'escoltar l'"Anything..." i el "Carpe Diem" no podia creure'm que caiguessin en una segona etapa obscura com la de principis dels 90, de la qual, a la seva edat, difícilment podrien recuperar-se'n.
El cas és que l'edat no perdona i han perdut molta de la seva força que ens havien ofert fins el "Carpe Diem", molta balada i mig temps, acumulant els temes més ràpids al principi i la resta bastant tranquil, cosa que fa que el cos se't quedi una mica faltat d'energia.
Apart d'això, segueixen sonant a Pretty Maids, que ningú se m'espanti ni res d'això, el que passa és que és una de les poques bandes clàssiques que s'han adonat que han entrat al segle XXI, i s'han sabut adaptar a aquest fet. Fins el tema que obre el cd, "Virtual brutality" té molt de Nu Metal, tot i que mesclat amb el típic so dels Pretty de tota la vida, ja ens havien avisat en les darreres entregues, amb molts inicis de temes electrònics o samplejats, i alguna coseta electrònica entre els temes... Això sí, tenen temes de tall clàssic com "He who never lived" o "Worthless", però la majoria de distorsions de veu i guitarres, i efectes varis són de la nova era del Metall, encara que mantenint la marca registrada de Pretty Maids en tots i cadascun dels temes.
Qui esperés que aquesta gent no evolucionés, que es compri el nou de Manowar i cridi mentre l'escolti allò de "Metal is the Law" com un cavernícola metàl·lic dels 80.
En la meva opinió, una evolució molt més que digna, tot i que espero que en el futur lliguin menys i guardin més energia per als discs...
Lluís
|
