Als 90 els vaig perdre força la pista, allò que vas cercant algun disc seu que et falti dels 80, però poc més. De sobte un dia ens va arribar a la ràdio un cd anomenat “Anything Worth Doing, is Worth Overdoing” d'aquells Pretty Maids, amb canvis en la formació, però els mateixos danesos. Ens van sorprendre, de quelcom força glam havíem passat a una música realment canyera, intensa i de qualitat.
A aquest el va seguir el no menys bo “Carpe Diem”, i després d'ell, el sensacional “Planet Panic” que arrencava amb la increïble “Virtual Brutality”.
Després de veure'ls en directe, em va semblar que el disc en viu els havia quedat extremadament “suau” per a la potència que vaig presenciar jo, i el disc que vindria després, el “Wake Up to The Real World”, no estava mal, però em faltaven temes amb més ganxo com tenien els seus tres predecessors d'estudi.
Ara tenim aquest “Pandemonium”, amb un mig temps com a single que no està malament (“Little Drops of Heaven”), però amb alguns d'aquests temes amb més ganxo i més potents que mai (que comptant que han de rondar els 50 tacos, està prou bé), com poden ser “Pandemonium”, “One World One Truth” o “It Comes at Night”, que tenint-les tan ben repartides, t'empasses tot el disc i després a partir d'aquí ja entres millor a la resta de cançons.
Després diran que em carrego a totes les bandes clàssiques, però que n’aprenguin Deep Purple o Manowar de gent com Saxon o Pretty Maids, el que és adaptar la música al so dels temps que corren sense perdre la seva essència i a sobre, a més edat, més canya.

Lluís