No sóc un patriota, no fa pas per mi. Però crec poder entendre com se sent algú que sigui patriota, algú que sent un vincle tan fort amb quelcom que, tot i ser abstracte, intangible, significa tant. El patriotisme americà, extremadament xovinista i fins i tot arrogant, està en entredit des de fa ja molt de temps i la política portada a terme pel president Bush és la demostració fefaent que ho constata. Tants som els que la repugnem. Tants som els que la repugnen des de casa seva, perquè... qui creu que l'imperialisme hipòcrita és l'única forma de patriotisme que existeix als Estats Units? Jo no, per suposat. Poses el nou disc de Pro-Pain al teu reproductor i t'adones que, rera tanta política oficial hi ha una política submergida, que aposta, no només pel rebuig d'aquella, sinó per l'aixecament popular explícit. No és menys patriòtica que l'altra. És menys visceral i més racional. La veu de Pro-Pain no s'aixeca des del cor mateix del país ianqui, des de la "Big Apple", mirant la resta del món, no. S'aixeca cap els seus veïns per dir-los-hi quelcom semblant a "Hate marches on", "Operation blood for oil" o "Days of shame".

Ivan Sáez