Com podreu suposar per l'afegit "UK", no és la primera banda que es fa dir Push, ni tampoc la primera en el món de l'AOR.
Sent una banda que presenta el seu primer disc, podrien haver cercat un nom per a la banda que no estigués ja agafat, però han decidit que no seran coneguts per la seva originalitat. Aquesta falta d'originalitat i ambició es denota en la música, amb un magnífic so que ens porta a l'AOR més clàssic, però aquí es queda el més bo, amb el so, ja que musicalment no ofereixen res que bandes més veteranes no portin anys o fins i tot dècades oferint-nos. Si almenys diguessis "el cantant té feeling, el guitarrista punteja en moments perfectes per donar-li vidilla." el que sigui, però no, és el més típic i tòpic de l'AOR un track rere l'altre. Per si fora poc, ja posats a ser poc més que una definició del gènere, s'han preguntat "Què és el més típic de l'estil? doncs la pastelada, el més encaramel.lat, etc. i clar, tots els temes són edulcorats en extrem, no sigui que algú els digui que no compleixen amb el més esperat de l'AOR.
Personalment em sentiria ridícul de tenir un tema tan edulcorada en el meu reproductor, ni que estigués tontament enamorat, ni que tingués desitjos de tornar als 80, crepar-me el cabell i maquillar-me de glam. seguiria sentint-me ridícul escoltant això per voluntat i gust propis. Diuen en la promoció del disc que "és un cd per a tots els públics", i efectivament, qualsevol mena de públic, siguin amants del black, del nu metall o de l'AOR, acabarà amb les mateixes arcades provocades per una música tan excessivament embafadora i ensucrada.

Lluís