Ni gaudeixo construint crítiques negatives, ni destrossant les hores d'assaig i il·lusions dels grups. Però estic en contra d'aquells que encara que tinguin la boca plena de plomes, tenen la indecència de negar que hagin menjat pollastre. I ni sóc dels que es conforma amb un brou de llenties "on the rocks", ni un yuppie que desitja arribar al "top" culinari paladejant truites decontruides, quan ja conec un restaurant a on serveixen uns plats per llepar-se els dits. Per tant prefereixo ser sincer en vers la meva persona i per molta admiració que li professi a qualsevol músic, escolliré sempre la meva integritat moral a la falsedat lírica.

Josh Homme va ser un dels responsables de "la llegenda" del Stoner Rock: Kyuss, i segons alguns mitjans, QODSA transiten pel mateix camí envers la immortalitat musical. He d'admetre que en proa feines he seguit la carrera de cap ex-membre de Kyuss, a excepció de la de John Garcia, i m'interessava molt conèixer quin havia estat la identitat de la que havia dotat aquest geni de la guitarra a QOTSA.

Desgraciadament, el millor de Josh en aquest disc és la seva sinceritat musical. Ha sabut allunyar-se prudentment del so que el va fer popular. Però em fa dubtar de si això és un pas endavant o un fre en la concepció de bones cançons. "Lullabies to paralyze" no motiva, et deixa fred. Qualitativament parlant està a anys llum de les seves mítiques construccions, en la veu, en la qualitat instrumental, en tot.

Encara que tinc en compte el refrany que no aconsella favorablement envers les comparatives, és impossible no escollir remoure el bagul dels records i desitjar que el pròxim intent sigui bastant millor.

Devi