A pesar del que molts podeu estar pensant sobre el títol........... no, no és ni un tribut a Manowar ni un cd dedicat a ells, els fantasmes d’aquest disc són d’un altre tipus, tot i que també estan perduts entre dos móns i dues dimensions diferents, però... deixarem el tema.

Ja s’havia advertit que aquest nou àlbum seria una continuació del XIII, també orquestrat (amb la participació inestimable de la Lingua Mortis Orchestra). I les cançons s’acosten força a aquells tan celebrats del XIII però tan poc propensos a ser executats en directe.

El que no se’ns va advertir és que anaven a seguir les passes de Metallica, que després de néixer del Thrash (en el cas de Metallica, fer-lo néixer), es passarien a quelcom menys thrasher (la època daurada de Rage, els anys 90) i que la veu perdria aquesta força característica. Tant James Hetfield com Peavy Wagner es caracteritzaven por tenir una veu d’una força impressionant, con una ràbia que es notava por tots costats. Doncs bé, tal com li va passar a Hetfield, Peavy ha perdut aquesta força i aquesta ràbia, és un cantant com qualsevol altre, ha perdut llur carisma. Peavy: ¿no te tallaràs el poc pèl que et queda veritat? Al menys tu reconeix els teus inicis thrashers o, com a mínim, recorda’t del què vas.

A la part musical, s’ha perdut contundència i rapidesa entre els que, en teoria, haurien de ser els temes més ràpids, en canvi, ha quedat un treball més homogeni, sense tants canvis, sense passar d’un tema lent orquestrat a un tema de pur speed metal, ens queda el primer, hem perdut el segon. La Lingua Mortis Orchestra està molt més ficada en l’execució dels temes, no sembla que vagin a part Rage de l’orquestra, van tots a una. Han millorat en aquest sentit, on abans hi trobàvem una guitarra i un baix, i por sobre o por sota, l’orquestra, ara els trobem tots junts i entenent-se a la perfecció, a un mateix ritme i volum, compaginant-se com si d’un sol instrument es tractés.

Això ens fa dubtar: ¿Som davant de l’òpera magna de Rage o potser davant de l’inici de la seva decadència? ¿Li ha faltat a Peavy l’estabilitat suficient amb la renovació de los membres de Rage per a composar aquest Ghosts? ¿Acabarà sol Peavy amb la Lingua Mortis Orchestra? ¿Se tallarà el cabell i es passarà a la música alternativa? ¿Perquè les mosques poden caminar pel sostre i no cauen?

Suposo que el temps té la major part d’aquestes respostes, de moment nosaltres tenim Ghosts i..... cadascú que s’ho prengui (bé, millor que s’ho escolti i que el que es prengui i sigui una bona cervesa) com vulgui o com pugui. L’únic que podem assegurar és que aquell nom Rage (ràbia, per als despistats) ja només és un nom, ja no és l’element principal de les seves cançons, ja no és el que els representa ni la seva tarja de presentació, potser haurien de canviar-se el nom pel de Quality o alguna cosa així, però el que és la ràbia, ja no es compta entre els seus atributs.