Sense ganes mai et prens l'encàrreg de fer una crítica quan et recomanen molt favorablement el disc en qüestió. Però el fet de que et comentin que la principal influència, lleugerament descarada, del grup sigui Marylin Manson, em provoca palpitacions sordes en el pit, suors freds i urticària en tota la extensió del cos. Tenint en compte que l'únic mèrit que li concedeixo al senyor Manson és, haver sabut agafar, amb intel·ligència, el llegat de "rock-show-star" de grups com Kiss i Alice Cooper, i que avorreixo el seu to vocal, Ratio no m'inspiraven.

I fins que no et centres en el concepte de grup, i l'allunyes dels dictats sobre el grup, jo al menys, no vaig saber trobar la substància al producte en si. Per la qual cosa, la conclusió de la crítica serà més llarga del normal.

Ratio difereixen de la seva principal influència en que intenten demostrar, aconseguint-ho en part, un so propi. Per desgràcia, els que, com jo, no toleren el to vocal, entre indiferència, desídia, i depressió del cantant americà anteriorment esmentat, no trobaran comoditat en l'audició de "Unreal". I em trobo en el dilema de valorar positiva o negativament el treball. Més encara quan St. Sinner et demostra posseir una notable capacitat com a cantant que res té a veure amb en Manson a "It's pain" i " The answer", cançons en les que gràcies al canvi de to vocal, sorgeix la novetat de dos magnífics temes que expressen les possibilitats reals d'aquest grup. Llavors, …

Em provoquen una sensació d'incomoditat neuronal aquells grups que, amb tot al seu favor: talent, idees, cohesió musical, cauen en l'error de no explotar-se al màxim, donant solament una mostra de l'horitzó fins a on podran arribar amb una lleugera depuració de les seves idees. Ratio seran grans, … Que s'ho demostrin a si mateixos!

Devi