No és gens fàcil mentalitzar-te de que has de fer una crítica, una més, d'un projecte de Rock progressiu. I no és fàcil per la saturació del mercat, perquè sembla ser que quan la gent s'avorreix els fan, i perquè porto escoltant-los massa temps com per demostrar un mínim de interès.

Però t'expliquen que en aquest projecte hi han membres dels Fates Warning i et canvia la cara. T'expliquen que en l'anterior i primer disc del projecte també hi havia membres dels Symphony X i ja saps que aquí hi haurà qualitat. La qüestió és que Nick Van Dyk, principal ment pensant del grup, ha sabut envoltar-se d'un bon nombre d'excel·lents músics i, el que és encara més important i per desgràcia en la majoria "d'experiments" com aquest, més improbable, ha sabut crear atmosferes, riffs, estructures suficientment interessants com per a captar la teva atenció i aconseguir que realment et simpatitzi.

Per tant, Redemption no difereixen per a res del que un grup de progressiu et podria oferir, però aquí la qualitat si que s'uneix a excel·lents composicions.

Devi