Sempre hem tingut a Redemption en estima, no és que siguin la nostra banda europea preferida de metall progressiu, però sí que han mantingut una bona línia i omplien aquests buits que teníem esperant cds de DGM i Threshold.
Però aquest ha estat un any especialment bo per al progressiu, saltant a primera línia del gènere bandes amb seu primer o segon disc, moltes d'elles en una línia força DGM o, en el seu defecte, Astra.
Això ha estat un fantàstic baló d'oxigen per al gènere, atès que aquest conjunt de grups no extremadament tècnics que poden arribar a molt públic, ho han aconseguit. Però no ha estat tan bo per a Redemption, qui segurament han cedit aquest tercer lloc que creien tenir ben aferrat.
L'han cedit primer perquè entre la gran quantitat de bandes que han donat aquest salt, algunes havien de ser especialment bones, ni que sigui per estadística. I segon, i segurament més important, és que aquest nou treball de Redemption és el menys arriscat dels presentats durant aquest any, el més d'“una mica el mateix de sempre”. Aquests americans s'han relaxat i han editat un disc que, no està mal, però que s'allunya de l'excitació neuronal que provoquen altres bandes que han editat els seus cd, i també s'allunya d'aquesta línia d'un metall progressiu més potent i intens que s'està fent a Europa.
És un disc que està bé per tenir-ho de fons, però això no és el que s'espera ni d'un disc de metall progressiu, ni d'una banda amb el nom de Redemption que s'han guanyat a pols i estem convençuts que tornaran a guanyar-s'el, però no amb aquest nou treball.

Lluís