Un dia la Floor Jansen es va aixecar, es va mirar al mirall i es va dir: "Vull ser Simone Simons", i sí, podria haver-se tenyit de pèl-roja, però va decidir que la seva música havia de ser més melòdica i simfònica que el que estaven fent After Forever.
Sembla que la resposta d'After Forever va ser quelcom per l'estil "i tu que et creus això", ni una ni els altres es van fer enrere, i ens vam quedar sense After Forever.
La Floor va seguir amb la seva idea en ment, va fundar ReVamp i amb la col.laboració de gent com Waldemar Sorychta, Russell Allen o Björn "Speed" Strid (a veure, si et ve la Floor Jansen i et pregunta "Vols fer una coseta amb mi?", com per dir-li que no), va gravar l'enèsim disc homònim d'aquest 2010.
El resultat és diferent, bons temes en general, encara que en la seva majoria faltats de força i potència, igual que Epica últimament, trobo que es passen amb el més simfònic, que volen ficar molts instruments, molta orquestra, i s'obliden del cor de la cançó.
Al seu favor hi ha que d'entre la multitud de bandes simfòniques, la Floor té una grandíssima veu, amb multitud de registres que no cansa com ho fan la majoria, al contrari. I amb les col.laboracions vocals que imprimeixen una mica de la força que li falta al conjunt del disc, fa que passi millor.
Si Floor volia destacar entre el metall simfònic, ho ha aconseguit, si volia lluir-se a nivell personal, també ho ha dut a terme, si volia que amb aquest disc oblidéssim a After Forever. de moment aquí no arriba.

Lluís