Un altre dels casos que ens sacsegen l'ànima i enterboleixen les nostres emocions. Això ens passa quan veiem bandes del calibre dels Rivethead que no poden aconseguir un contracte discogràfic. Val, que hi ha sobrepoblació de bandes de metall, en això estem d'acord i també estem d'acord en que haurien d'inventar un virus que extermini a totes les bandes que no aconsegueixin fer més d'un bon tema per disc.
Que val, que estem d'acord en que la pirateria ha fet molt dany a la indústria discogràfica, però també ho van fer tots aquells que ens van prometre que els cd sortirien molt més barats que els vinils ja que la seva fabricació era molt menys costosa… i ens van enganyar, ja que varem passar de pagar 1.500 pessetes per vinil a 20 euros per cd, que és més del doble, i el nou de Bon Jovi segueix venent-se a aquest preu, sense que el nivell de vida ni els nostres sous s'hagin doblat des de llavors.
El pitjor s’ho han endut les discogràfiques (la inflació dels preus va venir pels intermediaris i les botigues) i sobretot grups com Rivethead, qui amb un quart cd, amb una bona carrera musical a les seves esquenes, estan orfes de discogràfica.
Aquest nou treball s'allunya una mica de la línia Disturbed a què ens havien acostumat, han endurit el seu so i intenten ocupar l'espai que han deixat buit els Static-X després de dos discos sense una punyetera melodia ni res que no sigui soroll industrial.
En aquest espai s'han trobat amb uns que ja apuntaven a anar cap a aquí, els Mudvayne, faltarà veure si la serietat i el voler fer bé les coses de Rivethead s'imposa, o ho fan les ments depravades de Mudvayne, però de totes maneres, tornem a tenir música industrial, moderna, canyera i melòdica, que val la pena escoltar.

Lluís